Drets de la propietat intel·lectual

Es poden distingir dos tipus de drets sobre la propietat intel·lectual:

Els drets extrapatrimonials, o drets morals, són els drets que l'autor té com a autor de l'obra intel·lectual. És el cas del dret a publicar l'obra o mantenir-la inèdita; i el dret de ser reconegut com a l'autor de l'obra per part de tercers.
Els drets patrimonials; que fan referència a l'aspecte econòmic que es deriva de l'autoria de l'obra. És a dir, el dret a cobrar per l'edició traducció o adaptació de l'obra.

Com tots els tipus de propietat, la propietat intel·lectual es pot vendre o transferir a tercers. A diferència d'altres formes de propietat tradicionals, que es mantenen al llarg del temps, encara que a vegades sigui a través de diferents propietaris, la propietat intel·lectual té un final. De forma general, a Espanya els drets d'explotació duren tota la vida de l'autor i 70 anys més després de la seva mort o declaració de mort, moment en el qual l'obra passa al domini públic, formant part d'un patrimoni comú; podent ser utilitzada lliurement per qualsevol, respectant-ne l'autoria i integritat. Els drets morals, pel seu caràcter personal, van vinculats a la vida de l'autor. Tanmateix els drets d'autoria i integritat de l'obra poden ser exercits, sense límit de temps, pels hereus o persona designada per l'autor.

Tot i que els autors de les obres gaudeixen d'un ampli conjunt de drets sobre aquestes, aquests han de cedir en determinats casos enfront un interès social més ampli de promoció i desenvolupament de la cultura. Aquestes restriccions es concreten en la possibilitat de reproduir l'obra o part de la mateixa sense necessitat d'autorització expressa de l'autor en casos com:

Per donar constància en un procediment judicial o administratiu.
Per ús privat del copista.
Per ús privat d'invidents.
En cites i ressenyes, amb finalitats docents o d'investigació, indicant la font i el nom de l'autor.
Amb ocasió de treballs o informacions sobre temes d'actualitat.
En relació a les obres situades en vies públiques.
Per la seva utilització sense finalitats lucratives en determinades institucions de caràcter cultural i científic.
Durant l'execució d'obres musicals en actes oficials.
La paròdia, mentre no suposi risc de confusió.

Aquesta protecció està disponible tant per a obres publicades com per a obres que encara no s'hagin publicat. Generalment dóna al propietari del dret d'autor el dret exclusiu per a fer i per a autoritzar a altres a fer el següent:

Reproduir l'obra en còpies o fonogrames.
Preparar obres derivades basades en l'obra.
Distribuir còpies o fonogrames de l'obra al públic venent-les o fent un altre tipus de transferències de propietat com ara llogar, arrendar o prestar aquestes còpies.
Presentar l'obra públicament, en el cas d'obres literàries, musicals, dramàtiques i coreogràfiques, pantomimes, pel·lícules i d'altres produccions audiovisuals.
Mostrar l'obra públicament, en el cas d'obres literàries, musicals, dramàtiques, coreogràfiques, pantomimes, obres pictòriques, gràfiques i esculturals, incloent-hi imatges individuals de pel·lícules o altres produccions audiovisuals.
En el cas de gravacions sonores, interpretar l'obra públicament a través de la transmissió àudiodigital.

La protecció dels drets d'autor es dóna a partir que l'obra està creada d'una forma fixada. Els drets d'autor sobre una obra creada esdevenen immediatament propietat de l'autor que l'ha creada. Només l'autor o aquells qui deriven els seus drets a través de l'autor poden reclamar-ne la propietat.

Els autors d'una obra col·lectiva són copropietaris del dret d'autor d'aquesta obra llevat que hi hagi un acord que indiqui el contrari.

Els drets d'autor de cada contribució individual en una publicació periòdica o en sèrie, o qualsevol altra obra col·lectiva, existeixen a més a més dels drets d'autor de l'obra col·lectiva en la seva totalitat i estan conferits inicialment a l'autor de cada contribució.

Els menors d'edat poden reclamar drets d'autor però les lleis de l'estat poden reglamentar qualsevol transacció relacionada amb aquest tema que inclogui a menors.

Els drets d'autor protegeixen "obres originals" que estiguin fixades en una forma d'expressió tangible. La fixació de l'obra no ha de ser aparent o perceptible mentre aquesta pugui ser comunicada mitjançant l'ajuda d'alguna màquina o aparell. Les obres amb drets d'autor inclouen les següents categories:

obres literàries
obres musicals, incloent-hi la lletra
obres dramàtiques, incloent-hi qualsevol acompanyament musical
pantomimes i altres obres coreogràfiques, pel·lícules i altres obres àudiovisuals
gravacions sonores
obres arquitectòniques

Aquestes categories s'han de veure d'una manera àmplia. Per exemple, el programari s'ha d'enregistrar com a "obra literària"; els mapes i plànols arquitectònics podrien enregistrar-se com "obres pictòriques, gràfiques i esculturals."

Com a copyleft es coneix a tot un conjunt de llicències que poden aplicar-se a creacions informàtiques, artístiques, etc. Els defensors del copyleft consideren les lleis de drets d'autor (copyright) com una forma de restringir el dret de fer i redistribuir còpies d'un treball. Una llicència copyleft, de fet, utilitza la legislació pròpia dels drets d'autor per a assegurar que cada persona que rep una còpia o obra derivada pugui fer servir, modificar, i també redistribuir tant el treball com les seves versions derivades. Així doncs, en un sentit estrictament no legal, el copyleft és el contrari del copyright.

Creative Commons (CC) és una organització sense ànim de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir treballs creatius.

Aquesta organització inspirada en l'obra de Richard Stallman i en els treballs de la Free Software Fundation (FSF), ofereix diferents llicències que engloben des del sistema tradicional de drets d'autor fins al domini públic. L'objectiu de Creative Commons és donar opcions a aquells creadors que vulguin que terceres persones utilitzin i/o modifiquin la seva obra sota unes condicions determinades, ajudant així a reduir les barreres legals de la creativitat mitjançant la nova legislació i les noves tecnologies. Creative Commons proporciona llicències als creadors/autors per tal que estableixin els termes amb els quals volen compartir les seves obres en el medi digital. No dóna llicències totalment lliures, es troba entremig del Copyright i el Copyleft (o totalment lliure). Aquestes condicions les escull el mateix autor. Entre una obra amb "tots els drets reservats" o una "sense cap dret reservat", Creative Commons proposa tenir "alguns drets reservats". De fet una llicència CC no invalida el copyright d'una obra sinó que invalida alguns drets a terceres persones amb una sèrie de condicions (quatre) que es combinen per donar lloc a diferents tipus de llicències. L'objectiu final queda resumit en estandarditzar les llicències en lloc de prohibir l'ús de les obres; conseqüentment establirà un equilibri entre els drets dels autors i els drets dels usuaris. Tot i això, Creative Commons no pot ser considerada com una entitat intermediadora entre autors i usuaris, ni com una entitat de gestió de drets. Pel que respecta a la definició d'obra, qualsevol creació original ho és. Per tant, l'àmbit objectiu de l'aplicació és molt ampli: a internet tot pot esser una obra sotmesa -a vegades, innecessàriament- a una llicència CC, per exemple els blogs.

Creative Commons va ser fundada l'any 2001 i llançada el 2002 als Estats Units, amb el suport del Centre del Domini Públic, per James Boyle i Lawrence Lessig (experts en propietat intel·lectual i ciberlleis), Hal Abelson (professor del MIT), Eric Saltzman (advocat i expert en ciberlleis) i Eric Eldred (editor web). Estudiants del Berkman Center for Internet & Society a la Harvard Law School han ajudat també en el projecte. Lawrence Lessig n'és l'actual president i és professor de dret a la Universitat de Stanford, que és on s'ubica actualment Creative Commons. A l'estat Espanyol concretament, el projecte fou resultat d'una necessitat a la UB (Universitat de Barcelona) per gestionar el material docent que el professorat penjava a internet.